Traductor Google

Noguera per Alòs / tot joguinós





Horari


8:50  Sortim d'Espot  (1.359 m)
10:25  Son del Pi  (1.393 m)
16:07  Montgarri  (1.655 m)
17:15  Vielha  (974 m)

Descripció


Només sortir d'Espot ja baixem per la carretera. Els de l'hotel ens han recomanat que no agafem la pista perquè durant la nit ha plogut i deu estar carregada de fang. Així que busquem la carretera que porta a Estaís, Jou i Son, que deixem de seguida per seguir per un camí pedregós que s'enfila sobre la vall. A la nostra dreta, mig emboirada, la Vall d'Àneu. El camí és força entretingut i bastant aeri, i ens obliga a baixar en més d'un tram perquè circula entre les roques del vessant. Agraïm que no faci sol perquè així anem tirant més fresquets. Són els primers quilòmetres d'aquesta llarga ruta que encetem i que encara ens guarda moltes sorpreses. El terreny està humit i relliscós, fet que el fa especialment perillós quan circula sobre la roca, però anem avançant amb un entusiasme prudent, gaudint de tots els racons i, sobretot, ben atents al llibre de ruta per no perdre'ns ja d'entrada.
Xerrant amb l'amo de Casa Masover
Arribem a Son i allà posem el primer segell. Estem al refugi de Casa Masover on en un primer moment havíem de fer nit, però els de l'organització ens ho van fer canviar per no coincidir amb els de la NonStop que passarà per aquí entre dissabte i diumenge. Ho comentem a l'amo i aquest ens respon enfadat que ell ho tenia lliure, que ja li han fet això altres cops i que, un altra vegada, que parlem amb ell directament. Ens sap greu perquè la veritat és que està en un lloc preciós i, a més, té fama que s'hi menja molt bé. Ens ho apuntem. Encara no ho sabem però aquesta no és l'única queixa que tindrem dels de Pedals. 
Tot arribarà. Mentrestant prenem el camí del Calvari que, fent honor al seu nom però no massa, ens durà cap al bosc del Gerdar, la veritable joia de l'etapa d'avui. Es tracta d'una avetosa situada sobre València d'Àneu, la més gran i ben conservada del sud d'Europa. Per això les normes obliguen a passar-hi a peu, amb la bici a la mà, per no fer malbé aquest petit paradís. Un cop endinsats tenim la sensació d'estar en una mena de conte de fades. Per als que som lectors de Tolkien -al Miguel no li va agradar gens El Senyor dels Anells- ens sembla que estiguem al bosc de Lórien, a la terra dels elfs. Algú crida a Légolas com si l'hagués vist entre els arbres. Bromes a part, és un tram del recorregut que ens deixa meravellats : caminem per un bosc espès i ombrívol ple de majestuosos avets. Per tot arreu la molsa cobreix el terra, fins i tot les roques semblen folrades d'aquest vestit vegetal. El camí serpenteja i davalla, a estones amb força pendent però gairebé sempre suaument, de manera que ens permet omplir la retina -i la targeta de la càmera- d'un munt d'imatges de postal. Hi ha una mena de silenci molt especial només trencat pel cant d'algun ocell i de les nostres petjades, i també, esclar, pels nostres comentaris i bromes. És d'aquests moments en què voldries que s'aturés el temps...
Un elf a Lórien?
Poc després de travessar el pont del barranc de Cabanes el camí acaba desembocant a la carretera del Port de la Bonaigua, que agafem en forta baixada en direcció a Esterri per trencar després cap a Sorpe. Travessem el poblet pel mig i enllacem amb un corriol força entretingut que ens deixarà de nou a la carretera a tocar de Boren. A partir d'aquí anirem remuntant per la carretera la Vall d'Isil, seguint el Noguera Pallaresa que tenim sempre al nostre costat -joguinós com deia Mossèn Cinto- mentre ens trobem Isil i Alòs d'Isil. Al primer ens apareix l'església de Sant Joan, amb aquell cementiri al davant, ple de flors, i el riu a la dreta. Impossible resistir-se a la foto de grup. Em vénen al cap les falles que vaig baixar aquí per Sant Joan fa una colla d'anys. Després de davallar per la muntanya, ja a hora foscant, en arribar al poble el primer que fèiem era anar fins l'església per marcar amb la cendra de les nostres falles una creu damunt la pedra. Després anàvem fins a la plaça on hi havia preparada una gran falla que enceníem amb les nostres. La mateixa plaça per on passem ara, a punt per a la festa : aquesta nit és la nit de Sant Joan!
El pont romànic d'Alòs d'Isil sobre la Noguera Pallaresa
La primera part del recorregut d'avui ha estat molt tranquil·la i l'hem feta amb tota la calma del món. Potser per això ara ens apreta una mica el temps : ens queda un bon tros fins a Vielha i ja és més de la una del migdia. Així que acabem els darrers quilòmetres asfaltats que queden abans d'agafar la pista de Bonabè que ens durà cap a Montgarri. A les Bordes d'Isil decidim fer una paradeta i menjar una mica. Ja ens veiem a Montgarri però la veritat és que el camí enganya, s'enfila i s'enfila -un "falso llano" diu sempre el Miguel- però no acabes d'arribar-hi mai. Sort que el paisatge és espectacular. A mig camí ens trobem un torrent d'aigua gelada que travessa el camí. Decidim fer una paradeta per remullar els nostres músculs cansats. Aguantem pocs segons dins d'aquesta aigua gèlida però el resultat és molt tonificador. 
Aquí mateix ens hem retrobat amb un parell de Granada que també fan la Pedals. La fem petar una estona. És una de les coses que té aquesta ruta : et vas trobant gent amb qui comparteixes el camí i alguna cosa més.
Hidromassatge natural
Quan, finalment arribem a Montgarri -un santuari en un lloc privilegiat del Pirineu- ens topem per desgràcia amb l'escassa amabilitat dels encarregats del bar que ens han de segellar el roadbook. Això ens empeny a no fer ni una aturadeta que ens venia molt de gust -i que jo hauria agraït més tard, segurament. Me n'adono que vaig fluix de forces, he menjat poc pel desgast que hem fet i encara ens espera la darrera sorpresa. D'entrada la pujada fins al Pla de Beret no és cap passejada, ni molt menys, és una mena de trencacames on per fer els 200 m de desnivell que ens separen del pàrquing en farem uns quants més de regal que a aquestes alçades -portem més de 60 km i 7 hores de camí- no fan gaire gràcia. Per si fos poc el dia ha canviat de cop. Uns núvols que feia estona que ens amenaçaven han anat baixant per la vessant atlàntica i ara són boira espessa. Fa fred -8 graus- i el cos, cansat, no respon igual a aquestes temperatures. Arribem al pàrquing de l'estació d'esquí -jo no sé com- que sembla un decorat de Matrix : un tros de terra asfaltat i totalment despullat envoltat per totes bandes d'una capa blanca i opaca. Cal fer el darrer esforç com sigui. Un cop dalt del tot tenim uns 20 km de baixada -els primers de vertigen- per una carretera esplèndida fins a Vielha. Veig els meus companys a uns centenars de metres davant meu. No els perdo de vista però no els puc atrapar. Impossible. prou faig amb pedalar. Em sento exhaust. Prenc un gel com a últim recurs per afrontar els darrers quilòmetres de l'etapa. Quan arribem a Vielha penso menjar i beure, menjar i beure...
No sols de pa viu l'home, però...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada