A Canigó Jacint Verdaguer dedicà uns versos al Pla de Beret, lloc on neixen -a pocs metres de distància- el Garona i la Noguera Pallaresa. L'atzar, o més ben dit el relleu, ha fet que aquests dos fils d'aigua se separin i emprenguin camins ben diferents : un cap a la Mediterrània i l'altre cap a l'Atlàntic :
De Beret la immensa plana / té la forma de bressol :
té muntanyes per barana / on com mare aguaita el sol;
té per alta capçalera / la muntanya de Cabrera.
La geganta cordillera / per bressar sos fills la vol.
La Noguera i lo Garona / són los fills que Déu li dóna,
que ja al néixer s'empaitaren / corregueren i saltaren
com dos nins joguinejant .
Noguera per Alòs / tot joguinós,
Garona per Aran / tot rondinant.
La Noguera Pallaresa / se llevà més de matí;
quan del nord la vista ha presa / de migjorn pren lo camí.
Son germà, que anava a Espanya, / veu a l'altre que l'enganya
que li deixa sols muntanya / fent-se seu tot lo jardí.
Com voluta que se'n torna / en lo ver plafó que adorna,
decantant-se cap a esquerra, / se rebat des de la serra
de Beret fins a Tredós.
Garona per Aran / tot rondinant.
Noguera per Alòs / tot joguinós.
(...)
Jacint Verdaguer
Molts anys més tard, en el centenari de la mort del poeta, els músics de La Carrau hi posaren solfa i marxeta. I així sona. No sé què pensaria Mossèn Cinto però crec que li hagués agradat que uns trobadors d'ara cantessin els seus versos.
messirve
ResponElimina