D'Aran a Boí

Horari :


9:30     Sortim del Refugi de Conangles (sud túnel) (1.570 m)
11:50   Vilaller (986 m) (esmorzem)
15:30   Iran (1.288 m)  (segell i aquarius)
16:20   Gotarta (1.190 m)


Descripció

Comencem tard per culpa -o, si es vol, a causa- de l'organització. Pedals garanteix als inscrits que els transporta fins a la boca sud del túnel, bàsicament per un problema de seguretat viària tot i que, de pas, t'estalvien uns primers quilòmetres carretera amunt des de Vielha. Nosaltres estem a punt esperant al pàrquing -bé, sí, de fet arribem uns minuts més tard- quan ens diuen que el remolc està ple i que haurem d'esperar una mitja horeta o més. Decidim tornar a l'hotel perquè fa un fred que pela, els núvols baixos d'ahir continuen tapant el cel i omplint d'humitat l'ambient. Finalment ens vénen a recollir i cap a 1/4 de 10 estem a l'altre costat del túnel, més enllà de l'Espitau de Vielha, a tocar del Refugi de Conangles.

Sembla que haguem canviat de país. Fa un dia assolellat, preciós, res a veure amb el que acabem de deixar a era Val d'Aran. Trobem d'altres ciclistes preparant-se. Uns són bascos i fan els Pedals amb alforges. Practico la lliçó d'èuscar que m'ha donat el Miguel : Zer moduz, lagun?  (com estàs, amic?) Sense perdre més temps comencem. La ruta transcorre primer per una esplèndida fageda que dóna pas de seguida a un caminoi estret i rocallós a la vora de la Noguera Ribagorçana que passa de vegades per la mateixa llera. Per això de tant en tant hem d'aturar-nos per a investigar per on segueix. 

Poc a poc i bona lletra...

Entretingut però molt agradable, el camí s'enfila després per a guanyar alçada i, de sobte descobrim al nostre darrere l'embassament de Senet. Tot i l'hora no passem calor encara perquè circulem molta estona protegits per l'ombra del bosc. Creuem els torrents a vessar d'aigua que baixen de la vessant dels Bessiberris i molts cops inunden el camí. El camí baixa amb ganes i, sovint, ple de pedres que ens obliguen a baixar de la bici per prudència. Un cop a l'alçada de Senet, el camí davalla suaument per uns prats fins que a l'Artiga, travessa la carretera per enfilar-se a Forcat i l'ermita de Vinyals, i per Ginast acaba arribant a Vilaller (986 m), on fem una primera paradeta per segellar i menjar una mica. Fins aquí hem perdut altitud des de l'inici. Ara ens espera el primer coll del dia : el Coll de Serreres (1.354 m). La pista arrenca poc després d’anar paral·lels al riu Noguera. S’enfila de manera progressiva i en poca estona guanyem alçada sobre la vall. Uns 350 m de desnivell no són gaire però, per començar, ja són prou. De totes maneres els fem força còmodament, i força protegits del sol per l’ombra de la pineda que ens acompanya. Un cop dalt del coll, l’organització aquest any ha desviat el camí per un sender que s’enfila encara una mica més cap a l’esquerra. La roca aflora per tot arreu i ens obliga a una pedalada força tècnica que a voltes, inevitablement, no ens estalvia posar el peu a terra per més seguretat.

Trescant pel Coll de Serreres

Mentre estem entretinguts en aquestes feines ens agafen un parell de ciclistes. Una és ni més ni menys que la Núria Lauco, la guanyadora en fèmines de la Pedals en edicions anteriors. Ha vingut a reconèixer aquest tram que demà haurà de passar amb la Non-Stop. La fem petar una estoneta i ens confirma que ells no tenen gaire temps de veure el paisatge, que van per feina. Ens fem una foto plegats i, adéu!  Com si res s’esmuny entre els roquissars que a nosaltres ens demanen tanta atenció i prudència. I mira si en demanen que, poc més enllà el Miguel s’endu un bon ensurt : en un moment salta per davant de la bici i sort en té d’agafar-se en una branca que troba a mig vol. Podria haver-se fet mal però, per sort, no ha estat res. Però vaja, una cosa d’aquestes et posa la por al cos i fa que, a partir de llavors, tensis els músculs i baixis una mica garratibat.

Tombant cap a la vall de Boí

Sigui com sigui anem travessant en direcció cap a la vall de Boí. Als costers apareixen una mena de coixinets grocs com l’argilaga que, a clapes, encatifen tot el vessant. Però vistos de prop són plens de punxes! Un creu de pedra se’ns apareix de sobte entre els matolls. Té un aspecte molt senzill, amb un forat al mig, i sembla molt antiga. Al cap de poc arribem a les envistes de Cóll on el sender desemboca en una carretera que ens durà fins al fons de la vall. Davant nostre s’entreveuen les ziga-zagues que, aviat, haurem de pujar cap a Iran. Arribem al Noguera de Tor i, sense cap descans, tornem a pujar. La pujada és dura però les corbes ajuden a distreure la vista i a enfocar objectius més propers. És així com, corba rere corba, arribem a Iran (1.288 m). El sol ja apreta de valent i ens aturem a Cal Joanot on hi ha el següent control. Mentre ens prenem un aquarius ben fresc comento a la noia que ens atén si és veritat que, com he llegit al llibre del Rafael Vallbona, Iran vol dir “poble sota el penyal”. Ella em respon ràpidament : “significa poble gran”. En la discussió –amable- que encetem m’explica que s’han assessorat per uns arqueòlegs, que han fet un treball molt extens i que, entre d’altres coses, el nom d’Iran és força recent, desmentint, per tant, la teoria del basc primitiu que es parlava en aquestes valls. 

Si non è vero...

Mentre ens allunyem carretera enllà torno a mirar el poble. Les cases s’agrupen a la carena just a sota d’un puig imponent i no puc deixar de pensar que -com diuen els italians- si non è vero è ben trovato.

Uns 3 quilòmetres més amunt, després d’algunes rampes força dures, trobem el poble d’Irgo (1.386 m) i, ja més suaument, arribem al Coll de Sant Salvador (1.400 m) on hi ha una preciosa ermita romànica amb un esplèndid mirador sobre la vall de Boí. Preguntem a un home sobre el nom de l’ermita i, sense gairebé  badar boca, ens l’assenyala com volent dir : mireu-ho vosaltres mateixos. Quanta simpatia... A la finestreta reixada del portal, un paperet ens confirma que és Sant Salvador d’Irgo. 

A Sant Salvador d'Irgo

Ens hi estem una estoneta confrontant els cims que veiem davant nostre amb la panoràmica fotogràfica que duu el nom de cadascun. Fins i tot es veu el massís de la Maladeta!  És per raconets com aquest que val la pena fer els Pedals. De cop tinc una mena de dejà vu, com si ja hagués estat aquí abans, segurament amb la Mònica... Li ho preguntaré quan la truqui. Des d’aquí ja només ens queden uns 3 kms de baixada per una pista en molt bon estat però amb força grava en alguns trams. Al cap de no-res, Gotarta ens apareix al davant. Ja som a casa! Bé, a Casa Vilaspasa on passarem les properes hores.