Traductor Google

La vaca cega dalt del Triador

Dalt del Triador em va venir al cap el poema "La vaca cega". Heus aquí un petit homenatge al poema de Maragall. Algunes de les imatges són nostres, de la ruta dels Pedals de Foc.

De la Vall Fosca a Espot







Horari :


8:45      Sortida d'Espui (1.244 m)
11:43    Coll del Triador  (2.138 m)
12:56    Coll de la Portella (2.268 m)
13:30    Coll de la Creu de l'Eixol (2.232 m)
14:35    Espot  (1.359 m) (final dels Pedals!!)




Descripció


Ens llevem amb la intenció d'atacar ben d'hora -però ben d'hora, ben d'hora, com en Guardiola- un dels reptes d'aquesta ruta : l'ascensió al Coll del Triador. Per als que fan els Pedals en un o dos dies ha de ser terrible trobar-te, de cop, aquesta muralla per escalar, amb prop d'un centenar de km a les cames. No és el nostre cas, per sort. Bé, per sort i perquè ho volíem així. Sempre hem tingut clar que no veníem a fer cap demostració de força, que volíem gaudir de la ruta amb tots els seus encants. Amb calma. Per això no és estrany que, un cop feta, recordem aquesta pujada amb un plaer especial, perquè era el sostre de la ruta, però també perquè la vam poder viure a fons i sense deixar-nos-hi la pell. Bé, una miqueta.
Espui es fa petit, petit...
Segurament el fet de començar-la de bon matí, quan encara estàs fresc de cos i de cap, quan la calor no ens apretava gens, hi va tenir molt a veure. Sigui com sigui, els prop de 12 km que serpentegen muntanya amunt van ser dels millors. Ràpidament agafes altura i Espui se't fa petit petit mentre comences a albirar els cims que envolten la capçalera de la vall. A sobre nostre, cap al nord, hi ha el circ de muntanyes que ens separen de l'Estany de St Maurici, al cor del Parc Nacional d'Aigüestortes : Montorroio, Pala Pedregosa, Mainera, Peguera... Em porten els records de moltes ascensions fetes amb la Mònica durant els estius que vam passar a la Vall Fosca. I de tots els cims el que destaca més perquè és el primer que et trobes : el Montsent de Pallars, que vaig pujar quan devia tenir 17 o 18 anys, just per la vall de Llessui, la que ens trobarem a l'altre costat quan coronem el Triador. 

Al fons la capçalera de la Vall Fosca, sobre Estany Gento
Estem de bon humor perquè, finalment, pugem aquest coll, i perquè ens trobem de meravella tots. I perquè el paisatge ens deixa bocabadats a cada nova ziga-zaga, mostrant-nos aquests pendents descomunals on resten ja només alguns pins en uns prats totalment inclinats que ocupen tota la panoràmica. La temptació de fer fotos a cada pas és massa forta com per a resistir-s'hi (no ens passava això abans de l'era digital). I poc a poc, entre foto i acudit anem enfilant les darreres corbes. Un cop dalt el paisatge ens sorprèn amb la vista de l'altra vessant, la de la vall d'Àssua, que davalla també precipitadament fins a Llessui i Rialp. A partir d'aquí el camí puja molt suaument. Dels prop de 1400 m  de desnivell total de l'etapa ja n'hem fet 900! La pista voreja per la vessant est la silueta imponent del Montsent i, fent una llarga marrada, ens acosta al sostre de la ruta: el coll de la Portella, poc més d'un centenar de metres més amunt. Els ramats de vaques i cavalls ens surten al pas, escampats per tots aquest costers, pasturant amb parsimònia. De tant en tant algun d'aquests animalots -són molts grans si t'hi acostes- es gira encuriosit per la nostra visita, el temps just per decidir que no valem la pena i que és millor seguir mossegant l'herba o prenent un sol que ja escalfa amb ganes.

Ramats de cavalls sota el Montsent de Pallars
Poc abans del coll deixem a l'esquerra uns saltants d'aigua fresca que baixen dels estanys de la Mainera. Les ganes se'ns hi van però ens estimem més continuar la ruta i arribar així a una hora decent a Espot. Al cap i a la fi, avui mateix ens espera també la tornada en cotxe fins a casa. Així que saludem uns altres ciclistes que s'estan refrescant i continuem fins la Portella que ens espera. Uns vint minuts més tard hi arribem. Estem al sostre de la Pedals de Foc : 2.268 m.  L'espectacle és impressionant. No gaire lluny, entre la calitja, s'endevina la silueta de la Pica d'Estats. Al nostre darrere ja hem deixat el Montsent de Pallars, ara tapat per un barret de núvols. Fa un dia esplèndid i els ànims estan més aixecats que mai. Ja ens veiem al final d'aquesta llarga i exigent ruta. Però encara ens queda un darrer collet, el de la Creu de l'Eixol, que creuarem mitja horeta més tard anant a pas de passeig. Just pocs metres abans el Raül descobreix que ha punxat i hem d'improvisar una reparació d'urgència dalt del coll. És el mínim peatge que podem pagar per aquesta ascensió tan tranquil·la.
Els "quatre magnífics" dalt del coll del Triador.

Uns minuts més tard emprenem una baixada vertiginosa que, en poca estona ens deixarà a les instal·lacions de l'estació d'esquí d'Espot. Després d'un petit garbuix de camins -l'itinerari els travessa pel dret en direcció al poble- arribem finalment a l'hotel Roya, d'on vam sortir fa quatre dies quatre del Penedès. Foto de rigor i, després d'una dutxa relaxant -mercès a un detall de l'hotel que ens cedeix una habitació- acabem amb un bon dinar aquests Pedals de Foc de  "Els quatre magnífics". Tatxan!!! (The end)

4t dia : ESPUI - ESPOT



Distància:  45,08 kms
Temps (damunt la bici):  4 h 20 min.
Mitjana: 10.3 km/h
Desnivell (aproximat):  1.560 m




Pobles : Espui - Espot.

Homenatge a la Vall Fosca

Fa alguns anys vaig escriure una narració breu ambientada a la Vall Fosca. Crec que ara té sentit que aparegui aquí si voleu endinsar-vos en el misteri d'aquesta vall.


Passejant per Central de Cabdella

Per la tarda, fem una passejadeta per Central de Cabdella. Una estona per relaxar-se i fer petar la xerrada. I perquè la Lola i el Pau s'ho passin pipa al tobogan!

Refrescant-se


Mentre uns suen la cansalada, d'altres es refresquen d'allò més...

De Boí a la Vall Fosca




Horari :


9:45    Sortida de Gotarta  (1.191m)
10:30  Castellars (segell)  (1.223 m)
11:00  Parada : avaria del Pata Brava
12:00  Abans del barranc d'Erta (1.610 m)
12:50  Coll de Sas  (1.518 m)
13:05  Les Esglésies (1.036 m)
15:14  Coll de l'Oli (1.525 m)
16:00  Espui (1.244 m)


Descripció


Ens llevem d'hora especialment per a veure   passar la Non-Stop i, com ja heu vist, ens hem convertit en avitualladors de la cursa. Ha estat molt emocionant! Veure passar aquests "fenòmens" ens ha fet sentir-nos part de la cursa.
Aixi que quan, finalment, hem començat la nostra etapa estàvem plens d'aquest entusiasme. D'entrada un tram de baixada fins a trobar la carretera de la vall de Boí, després de Malpas. De seguida la pujada a Castellars, la primera del dia. Sort que la parada obligatòria per a posar el segell ens permet un petit descans. Reprenem la pujada. Ens esperen 400 m de desnivell mentre passem tres colls : Menal, Peranera i Fades, sovint per trams amb pedra solta.

Però de cop ens trobem un ciclista a la vora del camí. Té un problema a la cadena i no porta eines. Nosaltres sí. Passem una bona estona intentant canviar una baula amb el "tronchacadenas" (he de buscar com es diu en català). La teoria molts la saben pero la pràctica és una altra cosa! Finalment ho aconseguim. Mentrestant hem sabut que es diu Antonio, que ha vingut a fer els Pedals Non-stop des de Guijuelo! I resulta que, com era d'esperar, té una empresa de pernils! "Pata brava" es diuen. Ens acomiadem desitjant-li que li vagi bé  i, això sí, li encarreguem un pernil.  

  
Una horeta més tard continuem colls amunt. El sol ja peta fort i ens fa suar de valent. Però el paisatge que se'ns obre al nostre davant és cada cop més impressionant : a la nostra dreta les muntanyes que s'enfilen a la capçalera de la vall de Boí, i a l'esquerra ja treuen el cap les que separen la Vall Fosca de la de Llesui i Espot. Sense pausa el pendent s'allargassa mentre voreja el barranc d'Erta, la cota més alta d'avui (1.610 m). Ens fem una foto (bikeart) al coll de Sas, abans de començar una llarga baixada per una pista força ampla que ens condueix a Les Esglésies, on ens trobem un dels avituallaments de la prova. No cal dir que en fem un bon ús, al capdavall ja ens ho hem guanyat a Gotarta!! A més, cal agafar forces per a la pujada al Coll de l'Oli, segon repte important de la jornada. Són gairebé 8 km amb uns 500 m de desnivell especialment durs fins al Coll de Pemir. Després el camí va carenejant amb alts i baixos per un corriol cada cop més tancat i poc ciclable entre rocs i tallants sobre un terra rogenc molt impactant. Sembla més un paisatge lunar que no pas de casa nostra, tenim la sensació que ens hem perdut amb la bici per un lloc impossible però estranyament bonic. 


Finalment arribem al Coll de l'Oli i emprenem la baixada vertiginosa -i molt tècnica- cap a la Mare de Déu del Coll i Aguiró, primer poblet de la Vall Fosca que trobem. Un refrescant doll d'aigua fresca ens sorprèn a mitja baixada. El Miguel es refà de la "pàjara" del dia (avui li tocava a ell) i tirem fins al poble on carreguem els bidons a la font mentre xerrem amb gent del país que ens confirmen que, realment, la Vall Fosca té els dies comptats, i això que el macropojecte que enllaçava amb Boí s'ha perdut en la boira de la bombolla immobiliària!
Dalt de Coll de l'Oli
Des d'Aguiró, ja per carretera, baixem ràpidament fins al fons de la vall per agafar la carretera central que ens durà a Espui, fita d'avui (rodolí espontani, us ho asseguro!). Passem per Torre de Cabdella, on em vénen al cap tants d'estius amb la Mònica. Torno a la Vall Fosca després d'un munt de temps... 
La carretera puja suaument però sense treva, se'ns fa llarga perquè tenim moltes ganes d'arribar i descansar finalment. Ha estat un dia dur però molt, molt agraït. Una cosa que, qui no ho ha fet, no ho pot entendre, vès què hi farem. Arribem a Espui i ens trobem un altre avituallament. Alguns ciclistes han decidit deixar-ho aquí (o ho fan en dues etapes) i s'estan eixarrancats a l'ombra refent-se de l'esforç (imagineu : ells han sortit aquest mateix matí de Viella, a més d'un centenar de quilòmetres!). Nosaltres ja som a recer. Demà ens espera el Triador. Però això és demà. Avui toca descans i fer un tomb amb la família per aquesta vall de nom poètic.
A la font d'Aguiró

3r dia : GOTARTA - ESPUI


Distància :  51,68 kms
Temps (damunt la bici) :  4h 42 min.
Mitjana :  10,9 km/h
Desnivell (aprox) :  1.308 m


Pobles :  Erta - Sas- Sentís - Les Esglésies - Guiró - Astell - Torre de Cabdella - Espui

Pedals Non Stop a Gotarta!!!



A Gotarta vam coincidir amb la Pedals de Foc Non Stop que, com el seu nom indica, vol dir que no fan stop, o sigui, que ho fan tot d'una tirada!!! Nosaltres en quatre dies i ells -els guanyadors- en... 10 hores i mitja!!   Ens vam llevar a les 7 per veure'ls passar i animar els nostres, els de Cicles Catalunya, el Llibert, el Josep M Grimau, els Metal Bikers...
Al final ens vam convertir en assistents de l'organització (1 persona que anava de cul i que va agrair moltíssim que li donéssim un cop de mà, si no, no sé si els primers haguessin trobat l'avituallament a punt...) . Sigui com sigui, va ser molt emocionant, tot un privilegi veure de prop aquestes bèsties de la natura. Una mica com si també nosaltres forméssim part d'aquesta història...  (val a dir que ens vam quedar uns quants plàtans i entrepans que vam pensar que no trobarien a faltar).

Family in Gotarta



Era un pacte firmat d'entrada :  elles durant el matí i nosaltres a la tarda. O sigui : les dones es feien càrrec de la canalla -bonica paraula- mentre érem en bici i nosaltres, per la tarda, ja instal·lats, preníem els nens mentre elles anaven a córrer. Així es va crear la llar d'infants Pedals de Foc. No sé si al final va resultar tan equilibrat com pensàvem, però... la intenció és el que compta!
La seu principal de la llar d'infants va ser a Gotarta, en el parc infantil creat a sobre de les ruïnes de l'antiga escola. Per això es respirava un ambient tan educatiu.

D'Aran a Boí



Horari :


9:30     Sortim del Refugi de Conangles (sud túnel) (1.570 m)
11:50   Vilaller (986 m) (esmorzem)
15:30   Iran (1.288 m)  (segell i aquarius)
16:20   Gotarta (1.190 m)


Descripció


Comencem tard per culpa -o, si es vol, a causa- de l'organització. Pedals garanteix als inscrits que els transporta fins a la boca sud del túnel, bàsicament per un problema de seguretat viària tot i que, de pas, t'estalvien uns primers quilòmetres carretera amunt des de Vielha. Nosaltres estem a punt esperant al pàrquing -bé, sí, de fet arribem uns minuts més tard- quan ens diuen que el remolc està ple i que haurem d'esperar una mitja horeta o més. Decidim tornar a l'hotel perquè fa un fred que pela, els núvols baixos d'ahir continuen tapant el cel i omplint d'humitat l'ambient. Finalment ens vénen a recollir i cap a 1/4 de 10 estem a l'altre costat del túnel, més enllà de l'Espitau de Vielha, a tocar del Refugi de Conangles.
Sembla que haguem canviat de país. Fa un dia assolellat, preciós, res a veure amb el que acabem de deixar a era Val d'Aran. Trobem d'altres ciclistes preparant-se. Uns són bascos i fan els Pedals amb alforges. Practico la lliçó d'èuscar que m'ha donat el Miguel : Zer moduz, lagun?  (com estàs, amic?) Sense perdre més temps comencem. La ruta transcorre primer per una esplèndida fageda que dóna pas de seguida a un caminoi estret i rocallós a la vora de la Noguera Ribagorçana que passa de vegades per la mateixa llera. Per això de tant en tant hem d'aturar-nos per a investigar per on segueix. 

Poc a poc i bona lletra...
Entretingut però molt agradable, el camí s'enfila després per a guanyar alçada i, de sobte descobrim al nostre darrere l'embassament de Senet. Tot i l'hora no passem calor encara perquè circulem molta estona protegits per l'ombra del bosc. Creuem els torrents a vessar d'aigua que baixen de la vessant dels Bessiberris i molts cops inunden el camí. El camí baixa amb ganes i, sovint, ple de pedres que ens obliguen a baixar de la bici per prudència. Un cop a l'alçada de Senet, el camí davalla suaument per uns prats fins que a l'Artiga, travessa la carretera per enfilar-se a Forcat i l'ermita de Vinyals, i per Ginast acaba arribant a Vilaller (986 m), on fem una primera paradeta per segellar i menjar una mica. Fins aquí hem perdut altitud des de l'inici. Ara ens espera el primer coll del dia : el Coll de Serreres (1.354 m). La pista arrenca poc després d’anar paral·lels al riu Noguera. S’enfila de manera progressiva i en poca estona guanyem alçada sobre la vall. Uns 350 m de desnivell no són gaire però, per començar, ja són prou. De totes maneres els fem força còmodament, i força protegits del sol per l’ombra de la pineda que ens acompanya. Un cop dalt del coll, l’organització aquest any ha desviat el camí per un sender que s’enfila encara una mica més cap a l’esquerra. La roca aflora per tot arreu i ens obliga a una pedalada força tècnica que a voltes, inevitablement, no ens estalvia posar el peu a terra per més seguretat.
Trescant pel Coll de Serreres


Mentre estem entretinguts en aquestes feines ens agafen un parell de ciclistes. Una és ni més ni menys que la Núria Lauco, la guanyadora en fèmines de la Pedals en edicions anteriors. Ha vingut a reconèixer aquest tram que demà haurà de passar amb la Non-Stop. La fem petar una estoneta i ens confirma que ells no tenen gaire temps de veure el paisatge, que van per feina. Ens fem una foto plegats i, adéu!  Com si res s’esmuny entre els roquissars que a nosaltres ens demanen tanta atenció i prudència. I mira si en demanen que, poc més enllà el Miguel s’endu un bon ensurt : en un moment salta per davant de la bici i sort en té d’agafar-se en una branca que troba a mig vol. Podria haver-se fet mal però, per sort, no ha estat res. Però vaja, una cosa d’aquestes et posa la por al cos i fa que, a partir de llavors, tensis els músculs i baixis una mica garratibat.
Tombant cap a la vall de Boí


Sigui com sigui anem travessant en direcció cap a la vall de Boí. Als costers apareixen una mena de coixinets grocs com l’argilaga que, a clapes, encatifen tot el vessant. Però vistos de prop són plens de punxes! Un creu de pedra se’ns apareix de sobte entre els matolls. Té un aspecte molt senzill, amb un forat al mig, i sembla molt antiga. Al cap de poc arribem a les envistes de Cóll on el sender desemboca en una carretera que ens durà fins al fons de la vall. Davant nostre s’entreveuen les ziga-zagues que, aviat, haurem de pujar cap a Iran. Arribem al Noguera de Tor i, sense cap descans, tornem a pujar. La pujada és dura però les corbes ajuden a distreure la vista i a enfocar objectius més propers. És així com, corba rere corba, arribem a Iran (1.288 m). El sol ja apreta de valent i ens aturem a Cal Joanot on hi ha el següent control. Mentre ens prenem un aquarius ben fresc comento a la noia que ens atén si és veritat que, com he llegit al llibre del Rafael Vallbona, Iran vol dir “poble sota el penyal”. Ella em respon ràpidament : “significa poble gran”. En la discussió –amable- que encetem m’explica que s’han assessorat per uns arqueòlegs, que han fet un treball molt extens i que, entre d’altres coses, el nom d’Iran és força recent, desmentint, per tant, la teoria del basc primitiu que es parlava en aquestes valls
Si non è vero...
Mentre ens allunyem carretera enllà torno a mirar el poble. Les cases s’agrupen a la carena just a sota d’un puig imponent i no puc deixar de pensar que -com diuen els italians- si non è vero è ben trovato.
Uns 3 quilòmetres més amunt, després d’algunes rampes força dures, trobem el poble d’Irgo (1.386 m) i, ja més suaument, arribem al Coll de Sant Salvador (1.400 m) on hi ha una preciosa ermita romànica amb un esplèndid mirador sobre la vall de Boí. Preguntem a un home sobre el nom de l’ermita i, sense gairebé  badar boca, ens l’assenyala com volent dir : mireu-ho vosaltres mateixos. Quanta simpatia... A la finestreta reixada del portal, un paperet ens confirma que és Sant Salvador d’Irgo. 

A Sant Salvador d'Irgo
Ens hi estem una estoneta confrontant els cims que veiem davant nostre amb la panoràmica fotogràfica que duu el nom de cadascun. Fins i tot es veu el massís de la Maladeta!  És per raconets com aquest que val la pena fer els Pedals. De cop tinc una mena de dejà vu, com si ja hagués estat aquí abans, segurament amb la Mònica... Li ho preguntaré quan la truqui. Des d’aquí ja només ens queden uns 3 kms de baixada per una pista en molt bon estat però amb força grava en alguns trams. Al cap de no-res, Gotarta ens apareix al davant. Ja som a casa! Bé, a Casa Vilaspasa on passarem les properes hores. 

2n dia : VIELHA - GOTARTA


Distància :  48,26 kms
Temps (damunt la bici) :  4h 33 min.
Mitjana :  10,5 kms/h
Desnivell (aprox) : 1357 m


Pobles : Senet, Vinyal, Ginast, Vilaller, Llesp, Iran, Irgo, Gotarta

Falles a Arties


Com que és la nit de Sant Joan decidim anar a Arties a veure com la celebren. Ens trobem molta gent en una rotonda però els del país no saben explicar-nos com ha d'anar la cosa. Finalment un argentí ens ho explica (ja té bemolls la cosa). Té pinta de ser una festa força jove, impulsada pel grup de diables d'Arties. Des del monument als fallaires sentim crits de tant en tant i veiem un castell de focs que surt d'unes cases de més amunt on hi ha plantada una gran falla. De seguida l'encenen. Al cap d'una estona passa una xaranga tocant en direcció a la falla. Quan crema sencera la fan caure al terra i l'arrosseguen fins a la rotonda on estem esperant. Allà comença el ritual : tiren algun combustible que fa créixer les flames un parell de metres i els més "valents" salten pel mig del foc. A mesura que la flama es fa més baixa s'hi atreveixen uns altres, i així uns quants cops més. De cop estiren la falla amb unes cordes i se l'emporten carrer enllà a repetir el mateix ritus per tot el poble, fins la plaça. Nosaltres ja no hi arribem. La canalla està cansada i nosaltres també. Demà ens espera una altra dura etapa i cal descansar!

Nota :  M'he trobat una vella (i bella)  amiga de dansa : l'Imma Janot! M'ha fet molta il·lusió.




Amb l'àvia de Vielha





A Vielha, un cop menjats i dutxats, retrobem la família i anem a fer un tomb per la ciutat. Ensopeguem amb aquesta simpàtica àvia al carrer i la Lola no es resisteix a fer-li una abraçada (bé, alguns un petonet i tot). El Pau no ho acaba de veure clar. Resulta que és la fundadora d'un dels hotels més antics de la vall, l'Hotel Aran. Després anem a fer una estupenda xocolata calenta amb la Rosa (però d'això no hi ha fotos, teníem altra feina).

Noguera i Garona (Jacint Verdaguer)

A Canigó Jacint Verdaguer dedicà uns versos al Pla de Beret, lloc on neixen -a pocs metres de distància- el Garona i la Noguera Pallaresa. L'atzar, o més ben dit el relleu, ha fet que aquests dos fils d'aigua se separin i emprenguin camins ben diferents : un cap a la Mediterrània i l'altre cap a l'Atlàntic :


De Beret la immensa plana / té la forma de bressol :
té muntanyes per barana / on com mare aguaita el sol;
té per alta capçalera / la muntanya de Cabrera.
La geganta cordillera / per bressar sos fills la vol.


La Noguera i lo Garona / són los fills que Déu li dóna,
que ja al néixer s'empaitaren / corregueren i saltaren
com dos nins joguinejant .


Noguera per Alòs / tot joguinós,
Garona per Aran / tot rondinant.


La Noguera Pallaresa / se llevà més de matí;
quan del nord la vista ha presa / de migjorn pren lo camí.
Son germà, que anava a Espanya, / veu a l'altre que l'enganya
que li deixa sols muntanya / fent-se seu tot lo jardí.    

Com voluta que se'n torna / en lo ver plafó que adorna,
decantant-se cap a esquerra, / se rebat des de la serra 
de Beret fins a Tredós.


Garona per Aran / tot rondinant.
Noguera per Alòs / tot joguinós.

(...)

                           Jacint Verdaguer




Molts anys més tard, en el centenari de la mort del poeta, els músics de La Carrau hi posaren solfa i marxeta. I així sona. No sé què pensaria Mossèn Cinto però crec que li hagués agradat que uns trobadors d'ara cantessin els seus versos.

Noguera per Alòs / tot joguinós





Horari


8:50  Sortim d'Espot  (1.359 m)
10:25  Son del Pi  (1.393 m)
16:07  Montgarri  (1.655 m)
17:15  Vielha  (974 m)

Descripció


Només sortir d'Espot ja baixem per la carretera. Els de l'hotel ens han recomanat que no agafem la pista perquè durant la nit ha plogut i deu estar carregada de fang. Així que busquem la carretera que porta a Estaís, Jou i Son, que deixem de seguida per seguir per un camí pedregós que s'enfila sobre la vall. A la nostra dreta, mig emboirada, la Vall d'Àneu. El camí és força entretingut i bastant aeri, i ens obliga a baixar en més d'un tram perquè circula entre les roques del vessant. Agraïm que no faci sol perquè així anem tirant més fresquets. Són els primers quilòmetres d'aquesta llarga ruta que encetem i que encara ens guarda moltes sorpreses. El terreny està humit i relliscós, fet que el fa especialment perillós quan circula sobre la roca, però anem avançant amb un entusiasme prudent, gaudint de tots els racons i, sobretot, ben atents al llibre de ruta per no perdre'ns ja d'entrada.
Xerrant amb l'amo de Casa Masover
Arribem a Son i allà posem el primer segell. Estem al refugi de Casa Masover on en un primer moment havíem de fer nit, però els de l'organització ens ho van fer canviar per no coincidir amb els de la NonStop que passarà per aquí entre dissabte i diumenge. Ho comentem a l'amo i aquest ens respon enfadat que ell ho tenia lliure, que ja li han fet això altres cops i que, un altra vegada, que parlem amb ell directament. Ens sap greu perquè la veritat és que està en un lloc preciós i, a més, té fama que s'hi menja molt bé. Ens ho apuntem. Encara no ho sabem però aquesta no és l'única queixa que tindrem dels de Pedals. 
Tot arribarà. Mentrestant prenem el camí del Calvari que, fent honor al seu nom però no massa, ens durà cap al bosc del Gerdar, la veritable joia de l'etapa d'avui. Es tracta d'una avetosa situada sobre València d'Àneu, la més gran i ben conservada del sud d'Europa. Per això les normes obliguen a passar-hi a peu, amb la bici a la mà, per no fer malbé aquest petit paradís. Un cop endinsats tenim la sensació d'estar en una mena de conte de fades. Per als que som lectors de Tolkien -al Miguel no li va agradar gens El Senyor dels Anells- ens sembla que estiguem al bosc de Lórien, a la terra dels elfs. Algú crida a Légolas com si l'hagués vist entre els arbres. Bromes a part, és un tram del recorregut que ens deixa meravellats : caminem per un bosc espès i ombrívol ple de majestuosos avets. Per tot arreu la molsa cobreix el terra, fins i tot les roques semblen folrades d'aquest vestit vegetal. El camí serpenteja i davalla, a estones amb força pendent però gairebé sempre suaument, de manera que ens permet omplir la retina -i la targeta de la càmera- d'un munt d'imatges de postal. Hi ha una mena de silenci molt especial només trencat pel cant d'algun ocell i de les nostres petjades, i també, esclar, pels nostres comentaris i bromes. És d'aquests moments en què voldries que s'aturés el temps...
Un elf a Lórien?
Poc després de travessar el pont del barranc de Cabanes el camí acaba desembocant a la carretera del Port de la Bonaigua, que agafem en forta baixada en direcció a Esterri per trencar després cap a Sorpe. Travessem el poblet pel mig i enllacem amb un corriol força entretingut que ens deixarà de nou a la carretera a tocar de Boren. A partir d'aquí anirem remuntant per la carretera la Vall d'Isil, seguint el Noguera Pallaresa que tenim sempre al nostre costat -joguinós com deia Mossèn Cinto- mentre ens trobem Isil i Alòs d'Isil. Al primer ens apareix l'església de Sant Joan, amb aquell cementiri al davant, ple de flors, i el riu a la dreta. Impossible resistir-se a la foto de grup. Em vénen al cap les falles que vaig baixar aquí per Sant Joan fa una colla d'anys. Després de davallar per la muntanya, ja a hora foscant, en arribar al poble el primer que fèiem era anar fins l'església per marcar amb la cendra de les nostres falles una creu damunt la pedra. Després anàvem fins a la plaça on hi havia preparada una gran falla que enceníem amb les nostres. La mateixa plaça per on passem ara, a punt per a la festa : aquesta nit és la nit de Sant Joan!
El pont romànic d'Alòs d'Isil sobre la Noguera Pallaresa
La primera part del recorregut d'avui ha estat molt tranquil·la i l'hem feta amb tota la calma del món. Potser per això ara ens apreta una mica el temps : ens queda un bon tros fins a Vielha i ja és més de la una del migdia. Així que acabem els darrers quilòmetres asfaltats que queden abans d'agafar la pista de Bonabè que ens durà cap a Montgarri. A les Bordes d'Isil decidim fer una paradeta i menjar una mica. Ja ens veiem a Montgarri però la veritat és que el camí enganya, s'enfila i s'enfila -un "falso llano" diu sempre el Miguel- però no acabes d'arribar-hi mai. Sort que el paisatge és espectacular. A mig camí ens trobem un torrent d'aigua gelada que travessa el camí. Decidim fer una paradeta per remullar els nostres músculs cansats. Aguantem pocs segons dins d'aquesta aigua gèlida però el resultat és molt tonificador. 
Aquí mateix ens hem retrobat amb un parell de Granada que també fan la Pedals. La fem petar una estona. És una de les coses que té aquesta ruta : et vas trobant gent amb qui comparteixes el camí i alguna cosa més.
Hidromassatge natural
Quan, finalment arribem a Montgarri -un santuari en un lloc privilegiat del Pirineu- ens topem per desgràcia amb l'escassa amabilitat dels encarregats del bar que ens han de segellar el roadbook. Això ens empeny a no fer ni una aturadeta que ens venia molt de gust -i que jo hauria agraït més tard, segurament. Me n'adono que vaig fluix de forces, he menjat poc pel desgast que hem fet i encara ens espera la darrera sorpresa. D'entrada la pujada fins al Pla de Beret no és cap passejada, ni molt menys, és una mena de trencacames on per fer els 200 m de desnivell que ens separen del pàrquing en farem uns quants més de regal que a aquestes alçades -portem més de 60 km i 7 hores de camí- no fan gaire gràcia. Per si fos poc el dia ha canviat de cop. Uns núvols que feia estona que ens amenaçaven han anat baixant per la vessant atlàntica i ara són boira espessa. Fa fred -8 graus- i el cos, cansat, no respon igual a aquestes temperatures. Arribem al pàrquing de l'estació d'esquí -jo no sé com- que sembla un decorat de Matrix : un tros de terra asfaltat i totalment despullat envoltat per totes bandes d'una capa blanca i opaca. Cal fer el darrer esforç com sigui. Un cop dalt del tot tenim uns 20 km de baixada -els primers de vertigen- per una carretera esplèndida fins a Vielha. Veig els meus companys a uns centenars de metres davant meu. No els perdo de vista però no els puc atrapar. Impossible. prou faig amb pedalar. Em sento exhaust. Prenc un gel com a últim recurs per afrontar els darrers quilòmetres de l'etapa. Quan arribem a Vielha penso menjar i beure, menjar i beure...
No sols de pa viu l'home, però...

1r dia : ESPOT - VIELHA


Distància :  82 kms
Temps (damunt la bici) : 5h 55 min.
Mitjana :  13,8 kms/h
Desnivell positiu (aprox) : 1318 m.




Pobles : Espot, Jou, Son, Sorpe, Boren, Isil, Alòs d'Isil, Montgarri, Bagergue, Unha, Gessa, Arties, Garòs, Casarilh, Betrén, Vielha.

La ruta sencera


Aquí la teniu :  PEDALS DE FOC. Una volta al Parc d'Aigüestortes.

4 comarques (Vall d'Aran, Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà)
220 kms de recorregut
13 colls
5480 mts de desnivell positiu

N'hi ha que la fan en 3, 4, 5 o 6 dies (a part dels que participen en la Nonstop d'or (1 dia) o de plata (2). Nosaltres l'hem feta en 4. Això ens ha permès gaudir de la ruta, del paisatge i, un cop a lloc, passar les tardes amb la resta de la família. Això sí, no us penseu que ha estat un passeig...

Les nostres 4 etapes :

1a -  Espot - Vielha  (l'organització ens va fer 
        canviar l'ordre habitual per no 
        coincidir amb els de la Nonstop)

2a -  Boca sud del túnel de Vielha - Gotarta

3a -  Gotarta - Espui

4a -  Espui - Espot


Els 4 magnífics


Aquí els teniu, somrients i pletòrics, just abans de començar la ruta. Són, d'esquerra a dreta : Miguel (alias Tatoos), August (el diví -etimològicament, eh?), Carmelo (arbolillo de primavera en tibetà o una llengua així) i, finalment, Raül (alias Nitro). Els 4 magnífics, sí senyor! Cap d'ells sap encara com li anirà, per quins moments d'esgotament, de dolor, de gresca o d'emoció passarà. Tot està per estrenar. Aquesta és la màgia dels inicis.